“Hi ha un imperatiu econòmic per pensar en el disseny inclusiu, no és només una qüestió ètica”

Promoure el disseny inclusiu i l’accessibilitat és la “segona pell” de la galeria que dirigeix, creada específicament per donar suport i desenvolupar l’obra d’artistes amb alguna discapacitat. La col·laboració amb altres organitzacions és natural en alguns casos –com el projecte Adam Reynolds Memorial Bursary amb el Helen Hamlyn Center— i “el repte definitiu” en d’altres –com la Biennal de Venècia—, però en tot cas el diàleg és permanent. L’objectiu és sensibilitzar, formar i reivindicar utilitzant l’art com a eina d’expressió i denúncia.

P.- Com poden contribuir l’art i la creativitat al model social de la diversitat?

R.- El moviment artístic vinculat a la discapacitat comença quan les persones amb discapacitat decideixen utilitzar l’art per fer pronunciaments polítics sobre la manca d’accessibilitat, o sobre situacions socials injustes o discriminatòries. Bona part de les millors obres d’art creades per artistes amb discapacitat denuncien qüestions d’accessibilitat o actituds cap a les persones amb discapacitat; en definitiva, com la societat els ha fallat en termes d’arquitectura i disseny inclusiu.

P.- Són conscients les institucions del que poden o haurien de fer?

R.- Crec que no. Fa vint anys vam lluitar per la legislació i en els darrers cinc anys els drets aconseguits s’han erosionat amb l’excusa de les mesures d’austeritat. A la gent no li importa perquè les persones amb discapacitat continuem sent vistos com fenòmens esporàdics que succeeixen de tant en tant.

P.- L’envelliment de la població pot ser un factor de canvi?

R.- La gent gran no es considera a si mateixa discapacitada perquè al concepte s’hi associa un estereotip molt fort, però el fenomen és inevitable. En aquest país [Regne Unit] parlem de 12 milions de persones amb discapacitat i d’una economia de 40.000 milions de lliures al voltant de les discapacitats, incloent les famílies. Si jo no puc entrar en un restaurant, la meva família tampoc hi entrarà. Hi ha un imperatiu econòmic per pensar en el disseny inclusiu, no és només una qüestió ètica.

P.- Els professionals del disseny i el màrqueting estan preparats?

R.- No, no hem avançat gaire en els 40 anys que han passat des que es va començar a regular l’accessibilitat per als arquitectes i dissenyadors. El disseny inclusiu no forma part dels currículums i no es consulta les persones amb discapacitat. Cal un impuls a les escoles de disseny i d’arquitectura perquè sigui quelcom central de l’ètica del disseny. Per què es renuncia a l’estètica d’un edifici als lavabos per a discapacitats? Perquè els arquitectes pensen en les persones amb discapacitat en termes mèdics, no socials. Es poden fer aixetes fàcils d’utilitzar i molt maques alhora.

P.- Quin hauria de ser el paper de l’usuari en els processos de disseny?

R.- S’hauria de recórrer a persones amb discapacitat contínuament com a consultors, com a part d’un procés d’assessorament més ampli. No tenen totes les respostes, potser no saben res d’estètica o de qüestions pràctiques de disseny, però se’ls ha de formar perquè participin en els processos. Quan repensem les coses sempre hauríem d’incorporar la qüestió de la inclusivitat, com incloure tothom en el que fem.

P.- El disseny pot ser una sortida professional creativa per als artistes?

R.- Les noves tecnologies suposen un canvi de paradigma per a moltíssimes persones amb discapacitat; la tecnologia capacitadora (enabling technology) permet aplanar el terreny. La tecnologia ha fet el món molt més accessible per a la gent amb sordesa, per exemple. No ha estat deliberat, en certa manera, senzillament ha passat.

P.- Què et sembla l’ús de la discapacitat per part de la publicitat?

R.- Em sembla molt bé, les persones amb discapacitats existeixen, no desapareixeran! Hem de fer el món més accessible, serà bo per a tots. Quan siguem veritablement democràtics i inclusius veurem persones amb discapacitat sense necessitat de pensar-hi.

P.- La societat segrega en funció de les nostres capacitats?

R.- Totes les minories tenim trets en comú, és una qüestió de poder i de rang. Mentre no veiem persones amb discapacitat en llocs de poder i autoritat, serà molt difícil que el món canviï. Hem d’empoderar la gent perquè entenguin l’agenda de la igualtat i la diversitat. Hem de veure més persones amb discapacitat com a força de treball; ara es posa el focus en les ajudes i el sistema de protecció més que no pas en facilitar que tinguem feina, que seria la forma més ràpida i fàcil d’alliberar la gent.

P.- Alguna idea per promoure el nou model social de la diversitat?

R.- He crescut com a persona discapacitada en el model social de la discapacitat i com a concepte encara funciona. La diversitat és interessant, però té el risc de resultar massa complex, amb moltes vessants. No vull ser subsumit en l’agenda de la diversitat, penso que els artistes discapacitats tenim quelcom únic a aportar a l’escena artística i vull que la discapacitat representi una agenda interessant en el món de l’art. La diversitat és una bona idea, però no hem de perdre la nostra identitat individual. Tenim més poder si parlem amb autoritat des de la nostra diversitat particular, donant-nos suport les unes a les altres. El nostre poder col·lectiu és més gran si sumem.

Enllaç al web de Shape Arts aquí

Obra original: Tony Heaton Portrait by Tanya Raabe-Webber

Si t’ha semblat interesant aquesta entrevista ens agradaria que ens ajudèssiu a difondre-la a través de les vostres xarxes socials.