ManelMarti

Manel Martí, director de l’Associació Discapacitat Visual Catalunya B1+B2+B3

“Cal formació per a tothom, des de nens, en el respecte i el coneixement de les discapacitats”

Després de gairebé dues dècades lluitant per millorar la qualitat de vida de les persones amb discapacitat, reconeix els grans avenços dels darrers anys però no baixa la guàrdia. Reclama, sobretot, formació: de tothom i des de petits. “Si tots els nens sabessin què és la discapacitat i visitessin el nostre Museu dels Sentits, l’avenç seria brutal. Aquests nens després seran dissenyadors, funcionaris, empresaris…”. Ho considera una qüestió de respecte a la diversitat.

P.- Quina importància li dones al disseny inclusiu i a l’accessibilitat en la comunicació?

R.- Quantes més barreres eliminem, més facilitarem la vida a les persones cegues i amb baixa visió. Si tenim informació podotàctil, tàctil o auditiva, millor. Hi ha estadístiques que diuen que un 80% de la informació que arriba als éssers humans és visual, imagina’t tot el que hem de substituir amb els altres sentits! Per això donem suport a qualsevol projecte que signifiqui formació i assessorament, perquè volem canviar la filosofia de la societat, trencar les barreres mentals, canviar el xip de la gent.

P.- Com valores la situació a Catalunya i concretament a Barcelona?

R.- He viatjat força i, almenys amb la ciutat de Barcelona, no hi ha color. Aquí hi ha molts teatres, òperes i museus adaptats i accessibles. En cine estem més endarrerits, però hi ha informació oral als passos de peatons, els autobusos i els metros. Es continuen cometent erros –com fulletons amb lletra petita o el Passeig de Gràcia, on els cecs no sabem si estem a la vorera o a la calçada— i fa temps que demanem a l’Ajuntament una nova retolació dels carrers, però en els darrers anys s’ha avançat molt, tot i que més lentament del que demanem. Amb la nova llei d’accessibilitat estem bastant contents; és molt generalista i caldrà desenvolupar el reglament, però ens agrada.

P.- Quin paper hi juguen els mitjans de comunicació i la publicitat? Les persones amb discapacitat us hi veieu representades?

R.-. Ara estem en mig de la voràgine del canvi de mentalitat i el paper dels mitjans és bàsic. Es tracta de facilitar la vida a les persones i el disseny ha de servir per anar introduint conceptes, formació… L’àudio que apareix a TV3 dient “aquesta pel·lícula està audiodescrita per a persones cegues”, per exemple, ha tingut un efecte brutal. Ha suposat una revolució perquè la gent sàpiga què és l’audiodescripció.

P.- Les empreses són conscients de les oportunitats que representen l’accessibilitat i el disseny inclusiu?

R.- Fa 50 anys els discapacitats s’amagaven a casa i avui al món laboral encara tenim xifres aterradores: el 95% dels malalts mentals i el 60-70% dels discapacitats físics estan a l’atur. Les empreses no coneixen ni les capacitats d’aquestes persones ni els avantatges fiscals, econòmics, etc. de contractar-les. La lluita és contínua i falta molt perquè ens tinguin en compte com a clients. A nivell públic estem millorant, però a nivell privat, amb raríssimes excepcions, es desconeix la realitat.

P.- Què cal per avançar cap al nou model social de la diversitat?

R.- Primer, formació per a tothom per millorar la convivència. Tots els nens haurien de tenir coneixements bàsics en acabar la primària i més amplis en acabar l’ESO: saber què és un discapacitat mental, com acompanyar una persona cega… Sense prejudicis ni estigmes. Als nens se’ls ha d’explicar que en aquest món hi ha de tot: gent de diferent sexe, diferent pell, diferent religió i diferents capacitats. Caldran segles per aconseguir una societat on es respecti tot amb normalitat, però està demostrat que quan a les persones amb discapacitat se’ls dóna oportunitats, surten endavant; la universitat n’és un exemple, encara que la inserció laboral falla.

P.- En quina mesura són corresponsables els diferents actors que hi intervenen?

R.- L’Administració ha de fer lleis i fer-les respectar, cosa que no passa amb la LISMI o les pàgines web. Els dissenyadors han de veure que canviar de xip és possible i positiu. Les empreses han d’estar més informades i, sobretot, cal formació. Si la Generalitat aprovés el que hem plantejat a la conselleria d’Ensenyament perquè tots els nens coneguin la discapacitat i visitin el nostre Museu dels Sentits, l’avenç serà brutal. Aquests nens seran dissenyadors, funcionaris, empresaris…

Imatge: “Tell me how I can help” 2012, Sonia Ciriza i Miguel Ayesa. Sketchbook Project 2012, un projecte d’art col·lectiu organitzat per l’Art House Co-op de Brooklyn a Estats Units.

Si t’ha semblat interesant aquesta entrevista ens agradaria que ens ajudèssiu a difondre-la a través de les vostres xarxes socials.