Laura Castro i Miquel Madrigal_bloc

Laura Castro i Miquel Madrigal, Dincat ( Federació Discapacitat Intel·lectual Catalunya)

“Hi ha una feina amb els nens de viure la diversitat en pròpia pell i acceptar la diferència de forma natural”

Laura Castro. Responsable comunicació
Miquel Madrigal. Responsable Àrea de drets de les persones amb discapacitat intel·lectual en la etapa adulta.

L’equip de la federació de referència en discapacitat intel·lectual a Catalunya –més de 300 entitats sense ànim de lucre que defensen els drets i donen serveis al col·lectiu— posa el focus en el coneixement i la formació per trencar estereotips. “Les persones amb discapacitat intel·lectual treballen, tenen família, tenen parella, viuen de forma autònoma, fan esport, van a fer la compra… No són persones passives, són actives”. Malgrat l’heterogeneïtat del col·lectiu, el “canvi de mirada” que reclamen beneficiaria tothom.

P.- Quina importància doneu al disseny inclusiu i quines accions feu en aquest sentit?

Miquel.- Parlem de persones amb un ventall de nivells de capacitat molt ampli. La necessitat més important són els suports, tant físics com personals: de comprensió, explicació de l’entorn, acompanyament en els desplaçaments… La comunicació és imprescindible i busquem sistemes per facilitar-la: des de la lectura fàcil o els sistemes alternatius de comunicació, fins a explorar les noves tecnologies, però sempre tenint en compte els diferents nivells. És important incidir en la formació i el coneixement de les persones que interactuen amb el col·lectiu, perquè sàpiguen quin tipus de comunicació i de contacte han de tenir.

Laura.- Calen missatges clars, entenedors, directes i senzills. I trencar estereotips: el tracte acostuma a ser paternalista o assistencialista, i és important mostrar que són persones actives.

P.- Les campanyes publicitàries han creat estereotips de les persones amb discapacitat?

Miquel.- Una de les coses que impedeix la relació entre les persones és el desconeixement: quan no hi ha coneixement, hi ha por, i la por genera rebuig. Com menys estereotips i estigma, millor. Si tot això ho fem visible, trencarem les barreres per relacionar-nos entre nosaltres.

Laura.- El terme ‘discapacitat’ és una etiqueta pejorativa: menys capacitat, no capacitat. La publicitat juga sempre amb el factor que les persones amb discapacitat estan per rebre ajuda, ser acompanyades, ser passives…, i nosaltres treballem en la línia contrària: exigint suports per a una vida normalitzada.

P.- Les necessitats del col·lectiu com a consumidors d’oci, cultura, etc. estan satisfetes?

Miquel.- Som un col·lectiu difícil d’integrar perquè les demandes són gairebé indivduals i estem al darrer vagó del tren. El gran problema és l’heterogeneïtat, però quan un col·lectiu reclama millores, repercuteixen en tota la societat. Hem d’aconseguir que sigui el conjunt de la societat qui exigeixi un màxim d’accessibilitat i comunicació inclusiva, perquè al final és beneficiós per a tothom i no cal una inversió excessiva.

P.- La legislació és un element definitiu per aconseguir el nou model de la diversitat?

Miquel.- La darrera llei d’accessibilitat catalana introdueix moltes millores, però sense pressupost, de manera que ha nascut morta. Tot i així, és important i ha de ser el més avançada possible.

Laura.- La manera més natural d’assimilar la diversitat és des de petit. Si als currículums escolars s’introdueix la diversitat i a la teva aula hi ha una persona amb discapacitat física o intel·lectual, o una persona amb trastorn de conducta, ho viuràs amb naturalitat. Hi ha una feina amb els nens a l’escola no d’acceptació de la diversitat, sinó de viure-la en pròpia pell i acceptar la diferència de forma natural.

P.- Com veieu el paper dels professionals: dissenyadors, arquitectes, publicistes…?

Laura.- La formació dels professionals és bàsica en tots els àmbits i s’ha de basar en que la inclusió i la diversitat formin part de la teva vida des del minut zero. Podem debatre si fer un disseny accessible és més o menys atractiu, però l’estètica i l’accessibilitat no estan renyides.

Miquel.- La formació és importantíssima. Més enllà de legislacions i suports econòmics, és el futur. La qüestió de la despesa és relativa: un cartell pot ser més o menys maco, però la despesa és la mateixa i les coses s’han de fer pensant en tothom. Si un rètol l’entén una persona amb discapacitat intel·lectual, l’entén tothom.

P.- Què manca per avançar cap al model de la diversitat?

Miquel.- Cal invertir en discriminació positiva; tothom voldria que no existís, però cal un procés en què s’ha de forçar perquè arribi un moment que sigui el més natural possible. L’administració està molt encorsetada per la normativa, demanem més flexibilitat.

Laura.- Sovint pensem que els suports personalitzats són més cars per a l’administració i crec que és el contrari: si són els justos i adequats, és molt més econòmic i té un efecte d’estalvi. El model s’ha de centrar en la persona, la família i l’entorn; a la llarga és molt més econòmic i genera un canvi de mirada.

Imatge: Obra de la sèrie todoslosdemas.com de José Delgado Periñán.

Si t’ha semblat interesant aquesta entrevista ens agradaria que ens ajudèssiu a difondre-la a través de les vostres xarxes socials.