IMG_0741

Gemma Pifarré, Cap de l’Àrea de Promoció de l’Accessibilitat i de Supressió de Barreres de la Generalitat de Catalunya

“La llei d’accessibilitat és el marc jurídic a partir del qual hem de poder atendre la inclusió de totes les persones”

La responsable de les polítiques d’accessibilitat a Catalunya té avui entre mans el desenvolupament d’una llei que estableix les condicions mínimes per tal que els espais públics, els serveis, els transports i les comunicacions s’adaptin a les persones amb discapacitat. Va ser aprovada per unanimitat al Parlament l’octubre de 2014 i actualment l’àrea que dirigeix Gemma Pifarré treballa en el decret que la desenvoluparà per facilitar l’autonomia, la igualtat d’oportunitats i la no-discriminació de les persones amb diversitat funcional.

P.- En quin punt estem en relació a la normativa?

R.- La llei és el marc jurídic perquè l’accessibilitat es pugui desenvolupar el màxim possible. Cal atendre la inclusió de totes les persones i és un tema que anirà a més. Ara tenim la base que ha de permetre anar avançant a través de diferents decrets. Una llei com aquesta genera controvèrsies perquè el col·lectiu de discapacitats i els empresaris no ho veuen de la mateixa manera, però és un punt de partida viable. Des de l’Àrea estem resolent moltes consultes –d’arquitectes, enginyers, comunitats de veïns, tècnics d’ajuntaments…— i tenim un esborrany de decret que cal adequar a la nova llei. En relació al Codi d’Accessibilitat de 1995 serà més extens perquè s’afegeixen qüestions de comunicació, edificació, urbanisme, productes i serveis…

P.- Es crearà un segell que acrediti les bones pràctiques en el terreny del disseny per a tothom?

R.- Els segells de bones pràctiques són un incentiu i és un aspecte que haurem de desenvolupar. Serveix perquè es visualitzi el fet d’anar més enllà de complir uns mínims, que això ho ha de fer tothom.

P.- Catalunya pot ser capdavantera en accessibilitat i convertir-se en referent internacional?

R.- Podem ser-ho i, de fet, ja som dels primers. Tenim tradició en aquest terreny, vam ser la primera comunitat en desenvolupar un decret, el 1984. Les entitats de discapacitats hi han tingut molt a veure, sense elles no s’hagués donat aquest pas tan novedós. Les normatives han quedat en segon pla perquè és un tema que no sempre tenim prou present, però que recull també l’Estatut de Catalunya.

P.- Quins factors poden contribuir a avançar cap al nou model social de la diversitat?

R.- Cada vegada hi ha més persones amb diversitat funcional: gent gran, persones que han patit accidents, persones amb malalties degeneratives… Els canvis demogràfics i l’envelliment actiu seran sens dubte un element important: avui al voltant d’un 15% de la població són persones més grans de 65 anys, i el 2020 representaran un 20%.

P.- Estem prou preparats? Quin pes tenen els mitjans de comunicació?

R.- No tothom està preparat, hauríem de començar a formar i reciclar els professionals. La difusió té un pes importantíssim, però hem d’abordar la formació a les universitats, tant dels alumnes com dels professors. Arquitectes, enginyers, dissenyadors, interioristes… Ja estem treballant amb la universitat perquè l’accessibilitat es visualitzi, ara mateix hi ha un gran desconeixement.

P.- El teixit empresarial està en línia amb tot aquest fenomen?

R.- Les empreses estan en línia perquè hi ha la norma. El sector turístic s’està conscienciant i els inspectors estan fent complir la norma, però no sempre és senzill. L’edifici nou es pot construir fàcilment de manera accessible, però la transformació d’un edifici antic, amb totes les prestacions i modernitats, és complicat.

P.- Què podem esperar en els propers anys?

R.- L’objectiu és que els entorns físics i comunicatius siguin accessibles a tothom. No es pot fer d’avui per demà i sempre hi haurà coses que no podran ser, però s’ha d’anar avançant. La gestió de l’accessibilitat és importantíssima: saber on pots trucar, on pots obtenir el que necessites… I la formació també, cal formar des de les universitats i els tècnics perquè coneguin l’accessibilitat i la digereixin, la integrin. Volem fer-ho de manera sostenible, però com les formigues: sense parar.

Obra original: Contes 1986, Joan Brossa

Si t’ha semblat interesant aquesta entrevista ens agradaria que ens ajudèssiu a difondre-la a través de les vostres xarxes socials.