cassie

Cassie Herschel-Shorland, experta independent en disseny d’exposicions inclusives

Si no es té en compte des de l’inici, l’accessibilitat és menys inclusiva.

Cassie Herschel-Shorland va posar en marxa el projecte ‘Disseny de museus i accessibilitat’ com a experta independent en disseny d’exposicions inclusives i interpretació. Treballa directament per museus, galeries, dissenyadors d’exposicions, arquitectes i col·labora amb consultors d’àmbits complementaris.



P. – Com es relaciona el seu treball amb l’accessibilitat i el disseny inclusiu?

R. – Sóc una consultora freelance en assessorament sobre disseny inclusiu, amb experiència prèvia en galeries i museus. Com a dissenyadora d’exposicions, necessitava saber com fer que aquestes funcionessin millor per la gent. Vaig trobar una solució efectiva treballant a projectes amb persones sordes i amb discapacitat.

P. – Què pot moure les institucions cap a un focus més inclusiu i com s’hauria d’implementar?

R. – La inclusió sol respondre a les expectatives de l’audiència i dels visitants, i alhora als requeriments legals sobre igualtat d’oportunitats. Vaig comprovar que això és cert tant en una gran galeria (Tate Britain) com a un petit museu (Guildford Heritage Services). Ambdós van escoltar l’opinió dels visitants, però també havien de complir amb obligacions legals. Ambdós van contractar a temps parcial un assessor per treballar les polítiques d’accessibilitat, crear estratègies interdepartamentals, plans d’acció i execució de programes, comptant amb la conscienciació del personal i amb projectes subvencionats per a la millora de l’accessibilitat. Per exemple, a la Tate es van enregistrar àudios per als visitants amb problemes de visió, i a Guilford es va implementar un projecte per persones amb malalties mentals, utilitzant la pràctica artística per ajudar-los a apropar-se al patrimoni local.
Com a consultors en disseny inclusiu, complir amb la regulació en matèria d’edificació és el mínim. L’objectiu és esdevenir una bona pràctica: aportar solucions orientades a les persones, que ofereixin diverses opcions i adaptabilitat. La millor manera de jutjar el seu funcionament és buscar la implicació de persones amb discapacitat i sordes als processos de disseny inclusiu, incloent-hi les visites un cop completada l’exposició.

P. – Com es quantifiquen els resultats obtinguts?

R. – La quantificació és difícil, però és combinable amb el comentari qualitatiu. Aportar audiodescripcions aporta una millora quantitativa en el nombre de visitants amb dificultats visuals, però els números relatius indiquen que l’augment general no és tan gran. Tot i així, el valor qualitatiu i significatiu està en els testimonis dels usuaris, i en la millora de les experiències, cosa que marca una gran diferència.

P. – Quins obstacles heu trobat als processos de disseny inclusiu?

R. – Un dels reptes més grans és fer front a les idees preconcebudes sobre com la gent utilitza els edificis o els panells d’accessibilitat. Encara existeix una tradició heretada sobre el disseny com a pura estètica visual. La inflexibilitat a l’hora d’abordar el disseny per tothom té com a resultat una manca d’opcions inclusives per donar a conèixer l’art i el patrimoni a galeries, museus i edificis històrics.
Hi ha qui considera el disseny multisensorial com a més inclusiu, però això només és cert si tota l’experiència és analitzada curosament, tenint en compte els sistemes alternatius de comunicació (audiodescripció, manipulació d’objectes, etiquetes tàctils, diagrames, informació visual, llenguatge de signes, lectura fàcil, etc.). Si no, les exposicions multisensorials i immersives poder resultar aclaparadores o estressants, i crear més barreres que solucions.

P. – Els projectes d’exposició o les campanyes de comunicació haurien de ser desenvolupades de manera inclusiva des de l’inici? O s’haurien de completar primer i després fer-les accessibles utilitzant recursos addicionals?

R. – És millor si s’incorpora des de la posada en marxa del projecte, amb una estratègia d’interpretació i assignació pressupostària. Els criteris de disseny inclusiu aplicats a projectes específics són més efectius abans que comenci el plantejament del mateix. La seva continuïtat al llarg de tot el concepte de disseny, desenvolupament, concreció, avaluació de les proves, instal·lació i revisió posterior és essencial. Si no es té en compte des de l’inici, l’accessibilitat és menys inclusiva.

P. – És fàcil trobar experts en disseny i màrqueting especialitzats en disseny inclusiu?

R. – No. Abans, els responsables d’accessibilitat treballaven colze a colze amb el personal de màrqueting, però aquest rol gairebé ja no existeix actualment; la responsabilitat de l’accessibilitat es reparteix en tota l’organització, ja que és un punt important.

P. – Se li dóna prou importància a la inclusió i a l’accessibilitat en els sectors de la cultura, l’oci i el turisme?

R. – A Anglaterra, se li va començar a donar importància quan la llei sobre discriminació va distingir entre tipus d’equitat. La llei de discriminació de les persones amb discapacitat (Disability Discrimination Act – DDA) se centrava específicament en la discapacitat, cosa que facilitava el seu compliment. Quan va ser substituïda per la llei d’igualtat (Equality Act 2010), es va ampliar el focus i la dinàmica iniciada es va perdre. Mentrestant, la recessió ha fet que les iniciatives d’accessibilitat i de divulgació siguin vulnerables a les retallades, malgrat l’evidència dels beneficis socials i econòmics de la inclusió per a aquests sectors.
Un altre canvi és que nombroses institucions han adreçat requeriments per a ‘l’adaptació raonable d’edificis’, quan no hi ha una regulació clara en termes d’accessibilitat sensorial i intel·lectual, fent més complicat per les organitzacions implementar les mesures.

P. – Pot donar un exemple de bona pràctica que li hagi impressionat?

R. – ‘Tresors i imatges de la Natura’ del Museu d’Història Natural de Londres.

P. – Quin és el paper que juguen els usuaris en el desenvolupament de productes o de serveis inclusius?

R. – És essencial. Els millors assessors són les persones sordes i amb discapacitat. Necessitem més exemples de bones pràctiques que els hagin incorporat com a membres clau de l’equip de disseny, com a professionals remunerats o com a visitants voluntaris del grup d’accessibilitat.

P. – Què més es pot fer per avançar cap a un model social de diversitat?

R. – Les directius de bones pràctiques per ajudar les organitzacions a complir amb els seus deures legals han d’incloure més detalls sobre les solucions per garantir l’accessibilitat sensorial i intel·lectual.

P. – Qui té més responsabilitat als projectes de disseny inclusiu?

R. – La responsabilitat resideix principalment en empreses i clients, però necessiten altres suports. Tenen un 25% de la responsabilitat, i el 75% restant es reparteix a parts iguals entre dissenyadors, escoles de disseny, institucions, govern i societat.

P. – Quins són els punts clau per fomentar la integració del disseny inclusiu i l’accessibilitat en la comunicació d’una institució?

R. – En primer lloc, la capacitat d’elecció beneficia a la societat en el seu conjunt, perquè les persones comuniquem i aprenem de maneres diferents. En segon lloc, els programes i esdeveniments poden ser més creatius i accessibles a més gent a través del disseny inclusiu, arribant a una audiència de perfil més ampli. Finalment, els arguments econòmics són poderosos: les persones sordes i amb discapacitat formen part de la societat generadora d’ingressos. Visiten o utilitzen els serveis amb famílies i amics que també gasten diners. Millorar l’accessibilitat dels bens i serveis també millora la liquiditat. Sense accessibilitat passa el contrari.

Imatge: Louvre, Paris 1942. Interior view during World War II showing empty picture frames (the art treasures of the Louvre had been evacuated).
Paul Almasy, Louvre, Paris 1942 © Paul Almasy | AKG images.

Si t’ha semblat interesant aquesta entrevista ens agradaria que ens ajudèssiu a difondre-la a través de les vostres xarxes socials.