Antonio Espinosa_imatge

Antonio Espinosa, director de Vilamuseu

“Quan comences a fer alguna cosa accessible, és una espiral: el virus se’t fica al cos i sempre va a més”

Professor d’arqueologia a més de museòleg, el director de l’innovador i inclusiu Vilamuseu reivindica el projecte com a revulsiu del desenvolupament local de la Vila Joiosa, un dels quatre pilars de l’equipament, junt amb l’accessibilitat, la qualitat i la interpretació del patrimoni. “És un motor que vertebra i articula tot el terme municipal; la ciutat s’ha impregnat de l’efecte Vilamuseu”. Citant Henri Rivière, un dels pares de la museologia, afirma que “s’ha de pensar en les persones i no en les coses, però en totes les persones”.

P.- Què us ha aportat el fet d’incorporar la inclusivitat i l’accessibilitat en relació a l’esforç i la inversió que ha comportat?

R.- L’increment del cost és d’un 10%, però moltes accions són a cost zero i l’argument econòmic no és excusa perquè és un dret de la gent. A canvi reporta imatge de la institució, prestigi, motivació i satisfacció a l’equip, obertura a un mercat del 40% de la població… Cap museu s’hauria de permetre el luxe de donar-los l’esquena. Rebem del públic més del que donem i la satisfacció de treballar amb ells no té preu.

P.- Heu trobat obstacles? Quin paper hi juguen les institucions públiques i la legislació?

R.- Hem trobat reticències del tipus “perjudicareu la resta de la població”, però és un tòpic; aquesta generació ha d’impregnar-se d’accessibilitat per superar-lo. El paper de les institucions és fonamental. Si no convencem els polítics, no tenim res a fer. Se’ls ha d’implicar i donar-los arguments perquè s’entusiasmin i en presumeixin. La legislació no ajuda gaire perquè suposa una obligació teòrica, però en la pràctica els reglaments no són molt efectius.

P.- Trobeu fàcilment experts en comunicació i disseny inclusiu, amb visió innovadora?

R.- Hi ha molts experts en accessibilitat en general, però aplicada als museus i el patrimoni, no. És important fer una gran tasca formativa perquè el paper del tècnic és fonamental. Està molt bé comptar amb les associacions i l’usuari, però no és suficient perquè cadascú té una percepció diferent, individual, i és el tècnic qui ha de saber trobar la solució idònia basant-se en la seva experiència.

P.- Quin paper juga el museu, especialment si és inclusiu, a l’hora de generar riquesa per a l’entorn?

R.- El turisme cultural és la primera indústria d’Europa. Cal construir museus que ens enriqueixin com a persones per ser més crítics i lliures, per conèixer l’entorn, opinar i gaudir més del que tenim al davant. Els museus han de pensar en els destinataris com a individus i experiències, no com a xifres de milions de visitants. A Vilajoiosa, Vilamuseu ha suposat un revulsiu, un imant per atraure altres sectors i equipaments, començant per la restauració. És un motor de desenvolupament perquè vertebra i articula tot el terme municipal. La ciutat s’ha impregnat de l’“efecte Vilamuseu” i incorpora l’accessibilitat a totes les accions.

P.- Com intervé la comunicació en tot això?

R.- Ho és tot, perquè si fas quelcom i no ho vens, és com no haver-ho fet. La comunicació a tots els nivells ha d’estar preparada per atendre bé qualsevol persona. Si no es compleixen les pautes, generes frustració. Si fas quelcom per a tothom li has de donar molta difusió i pensar en ells de forma integral, posant-te al seu lloc.

P.- Els museus accessibles són l’evolució natural dels museus?

R.- Sí, són els museus 3.0 o 4.0. Qui no agafi aquest tren es quedarà enrere, perquè la societat evoluciona cap a l’envelliment i el respecte a la diversitat. Quan la gent provi un museu accessible no en voldrà un que no ho sigui perquè són agradables, còmodes, amplis, lluminosos, llegibles, fàcils d’entendre…

P.- .La publicitat té en compte la diversitat? Podria canviar clixés i acostar-nos al nou model inclusiu?

R.- La publicitat presenta una societat anormal, ideal, que no existeix. Tota la comunicació ha de fer un viratge i anar-se adaptant. Si l’explosió de la inclusivitat que sembla que s’està produint es desenvolupa, hem de crear una nova estètica accessible que sigui la normalitat.

P.- .Com repartiries la corresponsabilitat entre els diferents actors?

R.- La més gran la tenen els polítics, que han de legislar i, sobretot, reglamentar. Però les normes en la pràctica es queden curtes i cal formació i criteris per part dels professionals, que tenen el segon nivell de responsabilitat perquè han d’aplicar l’accessibilitat en tot cas per deontologia. Les universitats i els col·legis professionals tenen molt a dir: poden formar, donar pautes, fer llibres blancs, recopilar bones pràctiques, donar premis… No calen diners, amb reconèixer l’excel·lència n’hi ha prou. Les associacions d’usuaris es dediquen a criticar i fer pressió, i fan bé. La societat té el paper de treure’ls els colors a les institucions.

Imatge: El mosaic dels peixos, un dels més bells exemples de mosaics romans valencians. Finals del s. III d. C. Més info sobre la peça aquí.

Si t’ha semblat interesant aquesta entrevista ens agradaria que ens ajudèssiu a difondre-la a través de les vostres xarxes socials.